Exactament fa 100 anys, el 24 d'abril de 1915, el govern turc va arrestar a 250 intel·lectuals i capdavanters intel·lectuals armenis a Constantinoble, iniciant-se així el Genocidi Armeni.
Des de finals de la primavera de 1915, a Turquia es van dur a terme massacres. El govern va organitzar el genocidi creant esquadrons de la mort, va aprovar lleis per sancionar amb la deportació i la confiscació, utilitzant després la llavors tecnologia punta del ferrocarril i el telègraf, i embolicant-ho tot en la ideologia nacionalista pan-turca.
El llavors cònsol d'EUA a Aleppo, Jesse B. Jackson, ho va denominar “una gegantesca escena de saqueig, així com el cop final per destruir a la raça [armènia]”. L'any 1918, entre la meitat i dos terços dels 2 milions d'armenis vivint en la seva pàtria històrica i dins de l'Imperi Otomà van ser aniquilats. Raphael Lemkin, el jurista que va crear el concepte de genocidi com a crim internacional, també el primer a utilitzar el terme Genocidi Armeni en els anys quaranta, va comptabilitzar el nombre total de morts en un total d'1,2 milions.
Els inicis d'aquesta massacre es remunten a la fi del segle XVIII, quan els reformistes armenis van començar a reclamar la igualtat de drets amb cristians i jueus a l'Imperi Otomà, en el qual les minories no musulmanes eren legalment relegades a l'estatus d'infidel. Massives manifestacions pacífiques van resultar en horribles massacres de més de 100.000 civils armenis desarmats a les mans del Sultà Abdul Hamid Il en la dècada de 1890. A causa de les pèrdues de territoris de Turquia a la Guerra dels Balcans 1912-1913, el seu govern es va tornar cada vegada més inquiet.
Quan la Iª Guerra Mundial va esclatar, el govern otomà (Partit Unionista) va denunciar que els armenis eren un perill per a la seguretat nacional i que es passarien al bàndol rus (alguns van desertar per unir-se a l'Exèrcit Rus). Aquest es va posar en moviment per a la solució final.
A cada ciutat, poble i llogaret al llarg de Turquia, des de Constantinoble a Ankara i fins a les províncies armènies de l'Est, on vivien des de feia 2.500 anys, els armenis van ser envoltats, arrestats, i/o disparats obertament o deportats en massa. Molt habitualment els homes capaços van ser arrestats en grups, portats fora de la ciutat o el poble i afusellats en massa. Les dones, nens, impedits i ancians van tenir l'oportunitat de recollir algunes possessions i ser deportats immediatament “a l'Interior”. Igual que farien els nazis amb els jueus, els turcs habitualment deien als armenis que podrien tornar després de la guerra.
Al llarg de la regió del nord del Mar Negre, i des d'Adana i altres ciutats armènies en el sud, l'estructura de la massacre es va estendre fins al desert del Nord de Síria; a l'Est d'Aleppo, a la regió de Deir el-Zor, van morir més armenis (400.000 o més) que en qualsevol altra part. L'historiador Richard L. Rubenstein ha descrit aquests esdeveniments com “el primer intent obert d'un Estat modern per a cometre un genocidi de forma disciplinada i metòdicament organitzada”. Fins i tot en l'època dels assassinats en massa, el Primer Ministre Interior turc, Talaat Pasha, va negar rotundament a la premsa i als governs estrangers les massacres que s'estaven duent a terme.
Després de la guerra, la negació de l'extermini es va convertir en, segons l'historiador turc Taner Akçam, la fundació d'un dels mites de la república turca moderna. El que va ocórrer als armenis es va considerar que hauria estat culpa dels armenis, i el tema es va convertir en tabú.
A l'educació imposada per l'Estat turc, en la qual la recerca crítica està prohibida, la representació del passat armeni està reduïda a un parell de frases en les quals es desqualifica als armenis. El currículum del govern autoritari encaixa amb la repressió de la llibertat intel·lectual, arribant a aconseguir un dels pitjors rècords dels drets humans; en els últims dos anys, d'acord al Comitè per a la Protecció dels Periodistes, Turquia té més periodistes presos que Xina i Iran.
La negació contínua i està també vinculada a la por a la compensació. Quina retribució legal hi hauria per la pèrdua de la propietat i la riquesa dels armenis, o de les 2.500 esglésies i monestirs armenis i les prop de 2.000 escoles cremades?. Turquia ha elevat l'orgull nacional sobre la veritat històrica i les preocupacions ètiques. En 1997 la International Association of Genocide Scholars va publicar de forma anònima una resolució demostrant que el que li va passar als armenis atén a la definició de genocidi recollida per l'ONU.
Hi ha uns quants acadèmics als quals Turquia ha conreat per recolzar la seva falsificació de la història. Quant a ells, l'“escolar de l'holocaust” Deborah Lipstadt ha dit: “Negar el genocidi, sigui el dels turcs contra els armenis o el dels nazis contra els jueus, no és un acte de reinterpretació històrica…Els negadors sembren la confusió aparentant estar en una genuïna forma acadèmica. Els negadors apunten a la innocència de les terceres parts per convèncer-les que existeix un altre punt de vista de la història quan no n'hi ha; la negació del genocidi s'esforça per remodelar la història a fi de demonitzar a les víctimes i rehabilitar als culpables”.
No obstant això, la negació turca es manifesta de moltes formes. Aquest any, una de les tàctiques apuntava a insultar la memòria del genocidi incloent l'acolliment d'un esdeveniment amb motiu de la Batalla de Gallipolli el 24 d'abril (el dia que els armenis de tot el món rememoren el genocidi) en lloc del 25 d'abril, el dia habitual de commemoració de la batalla de Gallipolli. L'ofensa es redobla amb la presència del Príncep Carlos i el Príncep Harry en aquesta trobada política.
És per això que augmenta la importància que la passada setmana el Papa Francisco afirmés que la massacre dels armenis va ser “el primer genocidi del segle XX”. Va mostrar que no seria manipulat per l'Estat turc.Tampoc anava a ser entabanat per la retòrica enganyosa de Turquia, que suggereix que si s'utilitza la paraula “genocidi” crearia una crisi entre musulmans i cristians. El Papa va prendre la qüestió moral encara més quan es va dirigir a la corrupció de la negació de Turquia: “ocultar o negar la maldat és com una ferida que permet mantenir el sagnat sense embenar ell.”
Font: The Guardian
Traducció: CSRPK – Mallorca
